I si..?

I s'horabaixa la deixam passar i me mires tan a prop que me fa mal, que surt es sol i encara plou, que t'estim massa i massa poc, que no sé com ho hem d’arreglar,que som amics, que som amants.

No vull que tornis

Voilà

Entren al bar i seuen a la tauleta on sempre seu ella. Demanen dos cafès amb llet. Ella sap que no pot demanar un cafè sol, no, encara no. Potser més endavant.

Es miren en silenci. Saben massa i massa poc l’un de l’altre. Frisen per sentir tan sols una paraula de l’altre i ho esperen com si a hores d’ara fos l’única cosa que esperen cada dia. Una paraula d’ell o una paraula d’ella.
De sobte el pianista - que toca amb sordina- toca temes que recorden Rússia. Al final de cada peça es passa la mà dreta pels cabells i murmura fluix: - Voilà.

Propòsits absurds

S’ordena les partitures pels seus gèneres- aquells que no entén ni ella mateixa i que duren quatre dies vaja- i es diu que ja li toca fer propòsits d’aquests absurds que fa la gent normal – normal?-. Agafa les partitures yanntiernenses i diu que no dirà que no està enganxada a les boles d’anís- que són de iaia- i que no es comprarà més roba de color gris – que no en té eh-. Les deixa al costat agut del piano, se li estan barrejant amb “les que es toquen els quatre primers compassos i prou” brrr. Agafa el pilot gruixut- sí sí, allà hi pots trobar des del cànon desvirgat fins la banda sonora de Les hores, il·lògic i ho sap- i les deixa a sota de la banqueta que sembla que s’estigui morint per moments. Mentre, diu que deixarà de fer-se el llit just abans de dormir, que no té cap mena de sentit. Agafa les de Glass i li ve el cap Roldan i li cauen totes per terra. Va, a partir d’ara ja no arreplegarà més instruments i no burxarà per tocar-ne cap altre que sinó seria independència prematura. I no, no li convé. S’està maleint les cèl·lules per haver volgut ordenar les partitures que sap que no s’arriba enlloc. Diu que no tornarà contar les tecles del piano que mira que ja sap que són 88 eh.

I de què serviran tots aquests propòsits, si farà veure que ella no ha escrit això i continuarà aixecant-se ben d’hora als matins i dirà que és un desastre amb potes i que té el cap gros. O no?

Bagh! Propòsits absurds!

De poder decir que me entiendes

Tantos momentos vacíos sin sentido y sin coherencia que acogiste como si toda la vida los hubieras estado escuchando. I en ti resuenan como estallidos huérfanos de amor y sin remedio alguno. Les echas tu sal para que salpiquen hasta quemar en mi interior. Me conoces demasiado. Quizás más que ayer pero menos que hoy. Quizás más que hoy pero menos que ayer. Ahí está mi inestabilidad que ayer conocías y mañana sabrás. Sabes hasta el último carácter de mis gestos y sentimientos. Siempre busco en ti realismo y sentido. Siempre te pido vivir conmigo y con mis problemas, quizás me equivoque en pedir tanto. Ayer lloraba y mañana reiré. Ayer reía y mañana lloraré. Sin embargo, tú lo sabrás. Curioso el día en que me encontré delante de ti, sin saber y sin razón. Con ignorancia en mi piel, pero con curiosidad de ti.


Mi piano

Novecento

Ora tu pensa: un pianoforte. I tasti iniziano. I tasti finiscono. tTu sai che sono 88, su questo nessuno può fregarti. Non sono infiniti, loro. Tu, sei infinito, e dentro quei tasti, infinita è la musica che puoi fare. Loro sono 88. Tu sei infinito. Questo a me piace. Questolo si può vivere..