Entren al bar i seuen a la tauleta on sempre seu ella. Demanen dos cafès amb llet. Ella sap que no pot demanar un cafè sol, no, encara no. Potser més endavant.
Es miren en silenci. Saben massa i massa poc l’un de l’altre. Frisen per sentir tan sols una paraula de l’altre i ho esperen com si a hores d’ara fos l’única cosa que esperen cada dia. Una paraula d’ell o una paraula d’ella.
De sobte el pianista - que toca amb sordina- toca temes que recorden Rússia. Al final de cada peça es passa la mà dreta pels cabells i murmura fluix: - Voilà.
De sobte el pianista - que toca amb sordina- toca temes que recorden Rússia. Al final de cada peça es passa la mà dreta pels cabells i murmura fluix: - Voilà.
3 comentaris:
Seda
jo sóc, vés a saber. El que t'imaginis, posem. Que sempre serà millor del que sigui en realitat.
voilà!
Què has somniat avui, Clara?
Publica un comentari a l'entrada